Després del desastre
Josep Fontana, Historiador
Que acabaríem tenint un govern dirigit pel PP, fos el que fos el resultat de les eleccions, estava cantat. En les circumstàncies econòmiques actuals, complicades a més per les conseqüències que pot tenir el Brexit per a bancs i empreses que tenen inversions considerables a la Gran Bretanya, estava clar que allò que anomenem discretament l’”Ibex35”, per no usar velles fórmules como “el poder del diner”, no podia consentir altra cosa.
La seva capacitat per dictar regles als polítics té dues vies distintes: una, la dependència dels crèdits amb què els partits paguen les seves campanyes electorals; la segona, més poderosa, la contenció que exerceixen personalment sobre els polítics per compte de la “porta giratòria” que els espera en acabar la feina, sigui con a consellers d’empresa, o com assessors.
Perquè, siguem sincers, us imagineu la major part dels nostres polítics vivint honradament del seu treball un cop retirats de l’escenari? Jo vaig conèixer el cas d’un polític que ho va fer, el d’Ernest Lluch, que un cop va deixar el ministeri de Sanitat va refusar els càrrecs que li oferien empreses farmacèutiques que esperaven beneficiar-se de les seves “influències”, i va optar per viure modestament com a professor universitari. Però Ernest ha estat una excepció que serveix per a il·lustrar la misèria general.
Era segur, per tant, que no hi hauria govern d’esquerres, fossin els que fossin els resultats dels dos partits que s’atribuïen aquesta denominació, perquè no seria possible acomodar-los a pactar, com ja ho havia avisat Felipe González. Però bona part del problema l’ha resolt l’electorat espanyol, en donar un suport reforçat a Rajoy i al PP, la qual cosa farà més fàcils les renúncies necessàries per facilitar que governin.
S’adonaven ben bé del que feien els que han votat el PP? No estic segur que s’adonessin que el seu vot volia dir que aprovaven que seguissin produint-se casos de corrupció com el d’Acuamed, interferències il·legals de la policia com les que ha practicat el ministre de l’Interior, etc.
Que aprovaven que s’estengués i consolidés la política econòmica que proposa el director del Banc d’Espanya d’abaratir l’acomiadament i baixar els sous, d’acord amb les demandes dels grups empresarials que exigeixen més “reformes laborals”.
Que acceptaven que seguís una política de privatitzacions i retallades dels serveis socials que s’agreujarà quan toqui pagar les sancions que la Unió Europea ha imposat al PP per la seva alegra política econòmica preelectoral (i que la pròpia Unió ha acceptat de retardar per tal de no perjudicar-los davant dels votants). I tantes coses més.
S’adonaran del que han fet d’ací a uns mesos, quan la realitat comenci a passar-los la factura del que han aprovat i descobreixin que, d’acord amb les regles del joc, no poden fer res més per canviar les coses fins d’ací a quatre anys.
O potser sí, com mostra la dura oposició dels francesos a la reforma laboral del seu govern (socialista!) o la forma en què els treballadors pobres i la gent dels pobles i del medi rural s’han carregat a Gran Bretanya la palinòdia que havien organitzat les elits de Londres. Sospito que tindrem uns quatre anys –si és que el sistema aguanta- que seran durs però moguts.
Una altra vegada, si us plau!, penseu-vos-ho millor abans d’anar a votar.
